martes, 10 de diciembre de 2013

La Cobla arriba a la seva “ultima linea” amb un parell d’Eps memorables de follies punk nostrades

Primer Ep 2011
“Mors ultima linea rerum est” es una d’aquelles conegudes frases en llatí que ens transmeten la saviesa dels clàssics. Està extreta de les “Epístoles”, darrera obra del  poeta líric i satíric, Quint Horaci Flac, aka Horaci (n. Venusia, actual Itàlia, 65 aC – d. Roma, 27 de novembre de 8 aC). Es una reflexió moral molt recurrent i probablement, més d’un cop, l’haureu llegida al google, a l’escola, o emmarcada a les parets d’un tanatori. Fins i tot nosaltres l’hem vista impresa als bodis d’una col·lecció de roba infantil, que ja em direu si s'escau. Aquesta sentència llatina apareix a nombrosos i variats llocs per recordar-nos que la mort és el límit de les coses, però entre tots aquests espais contemporanis, en volem destacar un de ben especial: l’artwork del  grup català de punk anomenat La Cobla als que rememorem en aquesta ressenya, a mode d’obituari, perquè malauradament van deixar d’existir, com a banda, l’estiu de 2013 després de tres anys amb dos magnífics Ep’s.

La Cobla va assolir aquesta “ultima linea” el passat mes de juny arran de motius personals. Posaven  punt i final a una aventura que, des d’un primer moment, ens va resultar força atractiva per la seva enorme vitalitat, compromís social i follia sense contemplacions. El futur artístic dels seus components, hores d’ara és incert però sembla ser que han quedat enregistrats alguns temes que, pel moment, són inèdits. Confiem que algun dia vegin la llum perquè les cançons incloses als seus dos únics Ep’s editats són veritablement memorables.      

La Cobla estava formada per  Jordi “Shuba” a la guitarra; Joan Rendé a la veu principal; Joan Jarrai a la guitarra; Albert Company al baix y Pitu Pitarch a la bateria.  Els dos únics que havien  format part de bandes són Shuba dels Cabrians, conegut combo de Mataró amb arrels jamaicanes,  i el Pitu que havia format part dels Guinness Boys, banda d'Oi! de Santa Coloma de Farners. La Cobla va començar a assajar al mes d’octubre de 2010 i  el seu primer concert va tenir lloc a finals de gener del 2011 a l’Associació Cultural Apaga la Tele “ATV” de Sarrià de Ter. Cal nomenar que tres d’ells no havien agafat mai un instrument fins arribar a la Cobla.  A la seua primera etapa interpretaven versions de la 'Setmana Tràgica' dels Frontpilsen; el 'No hi sóc tot',  versió del “Blitzkreig Bop” dels Ramones, o ‘Inútils totals’, tema propi.  Llavors es presentaven amb l’afegit de La Cobla (i els Fills de Puta) més el següent text que encapçalava la seva presència a les xarxes socials:


La Cobla. Foto: Mireia Bordonada  
“Se'ls saluda!! Som l’excrement personificat, hem vingut a buscar brega. La Cobla fills de puta ja som aquí per vomitar-vos la nostra música dins les orelles. Tot va començar el setembre passat entre els pitjors bars de Barcelona i un local d’assaig, que probablement deu ser el més pudent i ronyós de tota la ciutat, amb un vàter que no voldries per germana. Amb l'única intenció de fer soroll i canalitzar la nostra follia visceral i congènita hem assajat amb uns mitjans lamentables i una experiència encara pitjor fins que ens ha sorgit l'oportunitat d'expressar-nos per primer cop públicament. Un cop dit això no podem fer altra cosa que esperar que Déu hi faci més que nosaltres. Foteu-vos!”.

Autodenominaven a la seva música “punk foll” alternant amb altres etiquetes com “punk pilloc”. Empraven la senyera amb un calavera coberta per una barretina, que representa al  Capità Cobla. Seguien l’estel  de bandes com Frontpilsen, o Desperdicis Clínics, però creiem que no seria encertat considerar-los com una banda Oi!. Les seves cançons inclouen una visió molt personal, més enllà fins i tot del políticament incorrecte. La Cobla eren, al nostre entendre, un fantàstic grup de punk en català amb un estil propi on es mesclaven moltes de les follies nostrades amb una energia i una devoció aclaparadora.


La Cobla. Foto: Mireia Bordonada
Entre els mesos d’agost i  setembre de 2011 van gravar el seu primer EP amb en Jaume Cuadrada (Mr. Freak Ska), als estudis la Clau de Mataró, qui també es va encarregar de la mescla i la masterització. Fou la primera i única referència del segell Stomping records, derivat del fanzine Stomping all Around, amb una edició limitada de 320 còpies.  Conté els temes originals de la banda: “III Guerra Mundial”  i “Matarem al Mossèn”  a la seva cara A; més “Comerç de barri” i “Inútils Totals” a la cara B.  La portada és un foli Din A3 plegat de forma acurada on es poden veure fotos de la banda que van formar part d’una col·leció anomenada “A way of life” signades per la gran fotògrafa Mireia Bordonada. També podeu gaudir de “L’auca del Capità Cobla” amb les il·lustracions de Jordi Pitarch i Joan Albert i el disseny de Agustí Bernal. Cal destacar també la participació d’Eduard Polls dels Penguins al saxo al tema “III Guerra Mundial”.  El disc conté cançons ràpides, amb bones guitarres, ritmes contundents i una veu principal molt adient que crida al combat contra els “polítics de merda”, malgrat els “paràsits socials, inútils totals” que van a parar a la policia amb feina fixa; temes que  defensen  el comerç de barri o critiquen al Mossèn i els seus costums gens pietosos.  Al mes de desembre de 2011 presentaren el disc a la Sala Underground de Barcelona, absolutament plena de gom a gom per a l’ocasió.

Segon Ep 2013
Al mes de febrer de  2013 van enregistrar, mesclar i masteritzar ells mateixos el seu segon Ep entre Cabra del Camp (Tarragona) i Poblenou (Barcelona). Van utilitzar l’equip que havien comprat i  van autoeditar l’Ep a l’abril amb el segell propi  Gall Xinador Records amb una tirada limitada de 320 còpies. El disc conté les cançons “Cap Oportunitat” i “Cor Agre” a la cara A; més “Ja són aquí” i “La Pell” a la cara B.   La caràtula torna a ser un foli plegat amb una portada on es pot veure la “Decapitació de Sant Jordi”, taula lateral del retaule del segle XV de Bernat Martorell. S’inclou una foto aèria de Barcelona i el seu escut  “comtal” anterior a la coneguda polèmica de 1996 així com la frase  llatina que obria aquesta ressenya més el símbols divins de l’Alfa i l’Omega.  En aquest Ep ens adonem d’una evolució fabulosa que ja els situa entre les millors bandes de punk que hem sentit en temps amb temes nihilistes molt ben definits mitjançant contundents riffs i ritmes poderosos. Cançons amb alguns solos de guitarra molt ben executats que ens situen enmig de la jungla de la vida sense  ningú que ens ajudi; temes que ens recorden que el futur es presenta magre i no pot anar a pitjor, amb destins apocalíptics, encara que, tard o d’hora,  tots acabarem sent pell.  Durant aquesta etapa en actiu protagonitzaren sonats concerts  per Catalunya, viatges a Belfast per St.Patrick's day i a Lasarte al País Basc, fins que, tal i com hem dit al principi, malauradament el passat mes de juny de 2013 la banda es dissol i deixen per editar alguns temes enregistrats. 

La Cobla en directe
Probablement, La Cobla ha estat una banda que ha passat desapercebuda entre tots aquells que fan prevaldre la llengua a la creativitat de la música; aquells per als que, sense ser filòlegs,  qualsevol bajanada cantada en català els posa calents i és susceptible de ser un bonic regal per Nadal o d’aniversari de nuvis que encara és més adequat. Tampoc és que la Cobla hagi fet cançons per cantar al voltant d’un foc de camp, a base de sons tendres acompanyats d’ukelele que criden l’atenció dels mitjans especialitzats de tot l’Estat encara que no tinguin ni puta idea del que diuen i no precisament per l’ idioma.  Els temes de la Cobla no entren en cap d’aquestes categories i, per tant, mai van ser protagonistes ni dels mass media catalans ni tampoc dels especialitzats. En aquest sentit hem de dir que des del Magic Pop sí que vam fer promoció informativa del seu projecte perquè ens agrada, i molt, no només pel seu tarannà sinó també la seva vesant musical força creativa i captivadora. 


La Cobla fou hereva del punk de finals dels setanta, de l’ètica del fes-t’ho tu mateix de segells rellevants com el nord irlandès Good Vibrations Records.  Les seves cançons no tant sols destaquen per la seva desbordant energia punk sinó també per un component melòdic molt considerable així com per unes lletres sense contemplacions ni mitges tintes, amb les que no et caldrà llegir entre línies per captar el seu ferotge atac a una societat corrupta esclafada pels poder fàctics. Tot i que, com ells mateixos  diuen al tema que tanca el seu darrer Ep: “Què collons, què hem de fer, tard o d’hora, tots som pell”. Almenys en el seu cas, creiem fervorosament que són pell  però amb un parell d’Eps memorables plens de magnífiques follies punk ben nostrades que ens ve de gust compartir amb tots vosaltres.

Nota: pots escoltar els seus temes al bandcamp.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.